Events

Paula Bonet y Aitor Saraiba visitan Rata Corner para presentar su nuevo proyecto conjunto: “Por el Olvido”

Un homenaje a uno de los escritores más importantes de la historia de la literatura contemporánea: Roberto Bolaño.

Fa dos anys que vàrem obrir les portes de Rata Corner i ho volem celebrar amb vosaltres, perquè sense la vostra companyia i suport no hagués estat possible!

Hem preparat un mes d’abril molt especial, però divendres 6 no hi podeu faltar:
👉🏼a partir de les 18h amb la intervenció artística en viu a càrrec de Malafolla
👉🏼a les 19h concert acústic amb ONE MAN ROCKS
👉🏼Exposició “Rates vs. Dinosaures 2.0” amb Dr. Morey, Jose Nieto, Bonobo Letigar, Tià Zanoguera, Pere Salvà…

I més sorpreses que estam preparant…..

Foto: Clara Ingold

No us podeu perdre la presentació d’un nou número de la revista referent del còmic a Mallorca, Deriva Còmics, editat per Edicions del Despropòsit, arriba al seu número 5.

El periodista de Catalunya Radio Ricard Ustrell, presenta la seva primera novel·la “Sense tu”; ho farà acompanyat per la periodista Cati Moyà.

”

A mesura que passaven les hores notava com les perdia de manera inexorable. Cada vegada m’era més difícil adormir-me. M’amenaçava una calor creixent que m’infectava des dels peus fins al melic. Em picava l’esquena. Girava el cos a una banda i l’altra del llit, buscant l’espai fred que em permetés relaxar-me. Aquesta vegada l’Orfidal tampoc no em va fer efecte i feia massa dies que les matinades s’assemblaven entre elles perquè totes tenien com a denominador comú l’insomni.

9 de juny del 2017. La lluna feia el ple, com el feia la meva pena. I com que tenia temps, vaig estar discutint amb mi mateix, i en tercera persona, sobre els presumptes poders fàctics del satèl·lit.

Cada dia causa dues marees altes i dues de baixes i tenen lloc cada dotze hores i vint-i-cinc minuts en qualsevol indret de la Terra. La fusta, quan es talla en lluna plena, és més susceptible de florir-se o de veure’s afectada per fongs. Però mai ningú no ha pogut comprovar si també ens afecta a nosaltres, si ens influeix. Jo, per si de cas, no aconseguia adormir-me. I ja en tenia prou.

Fins passades les tres no vaig poder aclucar l’ull. Em van visitar uns animals amb cara de porc i cos de cavall que em perseguien per un bosc ple d’arbres. Corria desesperadament buscant una sortida i una veu greu, de ràdio, que se sentia entretallada per una megafonia, em guiava per trobar-la, indicant-me que em quedaven pocs minuts per reprendre el segon acte. De fons, el riure del director. Frases lapidàries em rebotaven al cap, de dreta a esquerra, en un exercici estereofònic memorable. Algú em deia que per fer aquella feina hauria de pagar, un altre que tot allò ho feien per mi, perquè hi creien. I més veus: ara una d’aguda, que em recordava que encara no havia gravat l’entrevista al director del Banc Nacional i que feia mitja hora que el paio m’estava esperant: «Oristrell, afanya’t, que s’acaba el temps. Hem de quadrar amb la publi».

Moltes vegades costa veure el que passarà en un somni, però en aquest tot era previsible. Fugia mentre em sonaven, alhora, els dos telèfons que habitualment porto al damunt, el de la feina i l’altre. Em costava fer un pas endavant, com si m’estigués quedant sense gravetat, sense aire. La suor se’m feia insuportable. I més freda. I més enganxosa. Fins que m’atrapaven, abduint-me en una mena de cau fosc que m’empenyia terra endins amb una força brutal, imbatible. Un ordre natura”

Vine a celebrar la publicació del nou poemari de Damià Rotger: ‘482 mm’ que presentarà acompanyat per Emili Sánchez Rubio el dimecres 18 d’abril a la llibreria Rata Corner.

482 mm el tercer llibre de poemes de Damià Rotger, el blau del cel (que tot ho agombola, tot i tenir la longitud d’ona de color més curta) i el blau del mar, però sobretot el blau del cor, representen aquell buit tan asfixiantment ple que posseeix als qui en percebre l’arribada ja intueixen el final. Com si el poeta convertís la lambda (λ) amb què es mesuren les ones en una Lambada en bucle ad eternum, per haver provat de mesurar l’amor. Té sentit que el poeta tipògraf, en aquest nou llibre on ja no parla a través de l’estètica de la lletra, s’hagi plantat davant dels mateixos temes ―l’amor, el sexe, l’existència i la paraula― amb la seva guitarra, i en sentim, en molts dels versos, les cordes invisibles però gitanes.

No hi ha conflicte, no hi ha ferides, ni retrets, ni plors i, tanmateix, una desesperació pacífica ―una mena de lletania del coneixedor de l’absurd― s’estén pels poemes, com si el poeta hagués endevinat la immortalitat (l’infinit!) en “el cant blau d’amor etern/ a la mar amiga i profunda/ del naufragi”. Una mar que és femenina i masculina al llarg de tot el llibre: el mar representa un espai capaç de contenir, mentre que la mar és un ens animat i per tant, capaç de sentir i de moure’s.

L’observació i la lectura pacients i engrescades acompanyen l’autor pel camí de pells i llum, fins a aquestes conclusions. Rotger confessa la seva adoració a Ponç Pons, però també la complicitat amb grans poetes de les Illes, com Antònia Vicenç o Pere Gomila, i amb els seus coetanis, en alguns casos a través de cites directes de versos i, en d’altres, sense que sigui un acte premeditat. Els verbs de creació d’en Damià (“encullerar”, desumbilicar”) tenen aires de l’aranyonar i l’emmelar-se de Josep M. Llompart. I el seu “llapis verge com una platja” que escriu “límits per nedar abismes” em recorda el preciós haiku de Pau Castanyer, on el sonsardinenc declarava: “Vull nedar-te la pell/ i fer-te la mar”.

El paisatge, encara alletant per la mare Menorca, es personifica en les dones que el poeta estima. Cada pam de mar és un pam de pell, cada penyassegat ―un coll que s’estira, cada platja és un entrecuix i les ones hi arriben i se’n tornen com espasmes de plaer. Hi ha talaiots que embranquen “finits / en les cambres del Temps”, hi ha “l’herba cíclica de la drecera” i òlibes que “estenen en l’aire el blau amuntegat durant la nit”. Perdura, doncs, aquest amor per la natura d’aquest indret meravellós que és, en igual mesura, inclement i que comanda la matèria i la no-matèria ―tant escolpeix la roca i els cossos, com la paraula i les ànimes. Fins a l’extrem; fins al bell poema Olles foradades, on el poeta fa barrina amb la “flora estremidora” i s’hi intercanvia els òrgans.

Damià Rotger assumeix la irresolubilitat de la seva constant pregunta: quina és l’essència ―la veritat més pura, d’entre tot l’amor i tota l’aigua i tot l’existir? Al final d’un dels primers poemes, titulat Sanitja, ens la planteja amb una imatge quotidianament preciosa: tot rentant-se la cara es demana “què és realment important,/ l’aigua que la paraula agafa per portar/ al rostre del món intel·ligible/ o les gotes que queden,/ inabastables, al mar?”. I, segons jo, ell mateix ens ofereix la resposta ―allò que de veres importa, la quintessència de la vida, és la poesia.

Al capdevall, aquest blau de Rotger són tots els blaus alhora ocupant la buidor que tenim a sobre, la que ens habita a dins i la que ens envolta, als illencs, pels quatre cantons. Un blau que abans del segle XII (abans que per motius que desonec es definís com el color de la Mare de Déu i, per extensió, el dels purs i es innocents), ningú no es posava perquè ja hauria sigut fer-ne un gra massa. Un blau que, com el de la Barcelona maragalliana, “tot s’ho empassa i resol i canvia,/ i ho torna en oblit, consol i alegria”. Un blau que no s’esborra, com l’Amor d’aquella cançó que, malgrat parlar d’un desamor, ens fa i farà ballar per molts anys en l’arravatament més intens de desig i alegria.

Vine a conéixer a Monstruo Espagueti en persona, descobriràs el seus prints, camisetes i llibres!
Apofitant la seva visita a Palma ens presentarà en persona els seus nous productes i podràs prendre una cervesa amb ella, no hi faltis!