No és casual que Firmament obert comenci amb la citació de lepitafi de Rainer Maria Rilke, els versos del qual mhan travessat com aus invisibles que em fereixen de tanta bellesa que resta intacta després del vol. Labsència és labisme a què menfronto sense por ni esperança, sols amb lemoció de qui observa amb els ulls nous dun infant la transparència de cada ala de cel que passa, una vegada i una altra, despullant cels nous que sobren a linfinit del poema, lanhel, la flor de Novalis i un foc primigeni que sens fa present des del primer poema. Des duna visió del món panteista, la pèrdua i la mancança formen part del cicle existencial que mai no es tanca ja que ens cal morir perquè la vida continuï. És així que tot reneix a través de la paraula creadora i performativa i que el fill no nascut i la mare inexistent es reencarnen en el cel i el mar de lescriptura. També els records destruïts i la memòria esborrada es dibuixen amb músiques blavíssimes on renéixer en lamor com a mare-filla: de nou laigua originària de lúter marí present a Levangeli segons la mar que ens condueix fins a un cel en descens i al silenci del fang i la sal. Gairebé com una obsessió els versos evoquen la partitura dissonant dinfinites aus que tornen del foc, notes per a una mort que no va néixer en el bressol-cistell-taüt duns camperols a lhora de làngelus. La nit sobre perquè cos i ànima siguin un àmbit lliure de culpa i sense contradiccions, en harmonia amb un cosmos que és la immensitat on retrobar el pare que alhora és el fill duna altra vida en què el temps ja no és fugaç sinó el moviment que es fa dansa incessant, vol i plenitud del buit. Enllaçant amb Cosmogonia terrenal tornen a aparèixer les llavors i els arbres, el vent que ve i sen va per no morir, els blats daire, el pòsit de la terra i la cendra dunes aus que són rastre de la llum, potser un miratge. Lobertura daquest firmament, sens dubte, és el món oníric dels nens i els folls que ofereixen flors als morts sota un horitzó convex que es fa certesa. És en aquest àmbit que la terra, nua, respira a través nostre perquè els cossos, ebris destels deternitat, arribin al solstici de lamor, labisme de les flors que arrelen en el centre del cosmos, el cor de lunivers i el seu batec, la poesia.